No descobrim res de nou si parlem de la situació econòmica que estem patint els últims temps. Taxes d’atur pels núvols, desnonaments diaris a tots els indrets de Catalunya, situacions desesperades viscudes a famílies sense cap recurs, etc...
No descobrim res de nou si diem que aquesta situació no és sostenible en el temps. Que això no s’aguanta per enlloc i que estem a punt de viure una crisi social més aguda, seriosa i important que la viscuda fins ara.
És necessari un canvi de timó de 180º en les polítiques econòmiques que regeixen aquest país. Aquestes polítiques han esdevingut un fracàs extraordinari molt abans del que ens pensàvem.
De fet, son moltes les veus que diuen que això no és una crisi i sí una estafa i amb aquest modest article intentaré explicar una mica aquesta estafa.
Començàrem a escoltar la paraula crisi cap a l’any 2007-2008. I la escoltàvem des de fora de l’estat, perquè aquí se’n deia “desacceleració”, “creixement negatiu” o “situació sensiblement millorable de la nostra economia”. El govern de l’estat, llavors comandat per el PSOE de Rodríguez Zapatero, va negar la major durant molts mesos i quan va voler reaccionar va impulsar una reforma laboral que li va costar una vaga general i a nosaltres ens va començar a costar els nivells d’atur creixents que encara patim. Més tard el govern del PP, com si fossin bessons, va copiar la fórmula amb una altra reforma que ha generat més atur i precarietat laboral.
Com si no tinguessin prou amb les nefastes polítiques en matèria laboral van començar a tapar els forats dels bancs amb diners de tots i totes nosaltres. Primer el PSOE, més tard el PP i tot això amb la connivència de CiU i PSC. Més de 110.000 milions d’euros públics per amagar les misèries dels pitjors gestors bancaris que mai s’han conegut. I cap d’aquests partits va voler demanar compromisos a aquests bancs i caixes. Compromisos que havien d’anar encaminats a una major facilitat d’accés al crèdit. Crèdit per a les petites i mitjanes empreses que generen la major part de riquesa del nostre país. Crèdits a les famílies per generar activitat i creixement. I mentre els bancs son salvats amb diners teus, a tu et fan fora de casa i et continuen demanant el deute. Tot plegat, un disbarat que només passa aquí.
Però això no acaba aquí, encara ens van pujar l’IVA, ens apugen l’electricitat, l’aigua, la benzina, etc. Tot això, preus regulats pels legisladors. I mentrestant amnistien als defraudadors fiscals i als poderosos. I sempre amb els mateixos protagonistes: PSOE i PP amb la complicitat de CiU.
Amb l’argument de la crisi i la més que utilitzada estratègia de la por volen fer-nos creure que no hi ha una altra solució. Que aquestes polítiques inventades als despatxos del FMI i executades contra els ciutadans pels governants covards del nostre país son les úniques possibles. Doncs bé, volem dir NO. NO CREIEM en aquesta estafa i NO l’ACCEPTEM.
Es poden fer les coses d’una altra manera. Podem fer una reforma laboral que incentivi la contractació, podem demanar als bancs que obrin l’aixeta del crèdit o retornin tots els diners públics que han rebut, podem atacar el frau fiscal generat per les grans fortunes, podem fer una fiscalitat justa on pagui més qui més te, podem fer moltes coses per mantenir la dignitat de la nostra societat.
...I TANT SI PODEM
